Arítjol

Smilax aspera


Mireu bé aquesta planta. Abans de res us he de dir que les aparences enganyen.



Fruit de l'arítjol en raïms

El fruit, en raïms i de color vermell, atreu a aus, mamífers...Però no us enganyeu, segons fons consultades, és verinós! Encara que n'hi ha d'altres que ens parlen de la utilització d'aquests fruits per a fer una beguda refrescant, la "zarzaparrilla".



Arítjol, detall de la fulla i del fruit

Però si us hi fixeu millor, podreu veure a una de les nostres principals enemigues de les incursions per la zona del casino i de les terres de can Ribas (veure font de Sant Antoni, els jardins del casino, tot descobrint una riera, la font de Sant Antonio ).

La fotografia ha estat presa a prop de la font del rossinyol, una zona on per sort pels nostres cossos es manté en un espai diferent al de pas.


Però, com hem comentat abans, en les nostres passejades pels jardins i voltants del casino vam poder patir les seves defenses, punxes que es troben tant a fulles com a tiges. Però si això sembla poca cosa, l'arítjol s'enfila tant sobre arbres, com sobre arbustos o inclús sobre ella mateixa. D'aquesta manera aconsegueix més llum sense gastar massa energia en estructura. Per mantenir-se enfilada passi el que passi, com per exemple que faci vent, utilitza circells. Això encara la torna més "agressiva",  ja que es fa difícil treure-la del pas amb les mans sense punxar-se.


L'arítjol en flor

Però tot i que li tenim una mica de mania, no deixarem de dir-vos que la planta té unes certes propietats beneficioses. Per exemple, segons uns estudis realitzats per la UAB, pot ser una bona aliada per treure metalls de zones contaminades.

A més, les arrels tenen propietats estimulants i depuratives. Es poden utilitzar per exemple pels problemes de retenció de líquids, per netejar la sang, per expulsar petites pedres o per tractar el reuma.

En conclusió, com podeu veure, aquesta planta que en un principi ens semblava tant agressiva, i ens atacava quan ens apropàvem al seu espai sense compassió; també té punts positius, destaquem tant les seves propietats sobre el medi com les medicinals.

Margaridoia anual

Bellis anua



Caminant pels turons de Can Pasqual, hem pogut observar una herba que l'any passat ja havíem trobat, però aquell cop en el camí antic de Vallvidrera a Santa Creu.



Detall de la inflorescència de Margaridoia

El que crida l'atenció d'aquesta planta vivaç, no són les seves fulles basals, que sense flor ni te n'adones de què hi són, sinó aquelles "margarides" entre blanques i rosades que ens han permès veure una mica de color a la tardor.





Fulles en roseta de Margaridoia

A la nit la inflorescència es tanca i de dia s'obre, però quan hi ha molta humitat, no s'arriba a obrir del tot. Si us hi fixeu podeu observar una de les flors mig tancada (imatge de l'esquerra). Aquest fet us permet gaudir de la coloració més rosada de la part inferior de les lígules.




Finalment, no podem oblidar-nos de les propietats antitussígenes, expectorants i diürètiques de la planta.


 

 

 

 

 

Farigola

Thymus vulgaris

Temps era temps, quan a l'antiga Grècia, l'Helena de Troia plorava desconsoladament. Una de les seves llàgrimes en caure al terra es va transformar en una petita planta d'uns 20 Cm d'alçada, que es distingia de les ja existents no només per aquella olor tant agradable que desprenien les seves petites fulles, sinó també per la viva coloració de les flors.

Aquesta herba aromàtica, que va néixer d'una de les llàgrimes de la bella Helena i que des de llavors, gràcies a la seva resistència, se la pot veure a les terres gregues, és la que es coneix com a farigola. Però tenia un poder, la farigola beneficiava als guerrers amb valor i força per la lluita.

Flor de la farigola

És aquest l'origen de la farigola? ... Podríem dir que des de les hores, la mata ha començat a conquerir territoris? I inclús la nostra vida? Penseu que a poc a poc a començat a formar part tant de la nostra cultura, com dels nostres costums?

Anys més tard, quan Josep d'Arimatea va traslladar el Sant Grial a la muntanya de Montserrat, els Àngels, en senyal d'agraïment, van aromatitzar la muntanya poblant amb farigola els vessants per on havia pujat la copa sagrada. Però això els hi devia de semblar poca cosa, perquè a més, van donar a aquella olorosa planta unes propietats curatives que abans no tenia.

S'haurà estès des de llavors arribant a Collserola i una mica més enllà? Si la hi busqueu, us serà més fàcil distingir-la a la primavera, quan la planta està florida, ja que la resta de l'any és menys vistosa i podríem dir que queda una mica camuflada. La trobareu sobretot en lloc séc, assolellat i pedregós; però, tot i que es pot trobar en zones silícies, us serà més fàcil veure-la als llocs calcaris.



Mata florida de farigola a Collserola

Ah! I quan us hi apropeu, si decidiu tocar-la, el més segur és que no pugueu apreciar d'immediat aquell valor i aquella força que dóna als guerrers, ni la gran quantitat de propietats curatives que se li atribueixen; però el que de segur podreu sentir, és aquella olor agradable i inconfusible que ens ha acompanyat des de gairebé sempre.

Figuera

Ficus carica


És un dels cultius més antics que es coneixen. A Collserola, ha estat present durant molt de temps. Tot i que ja gairebé no es cultiva, s'ha naturalitzat
com a d'altres llocs del mediterrani i actualment, la seva presència no passa desapercebuda.

El seu aspecte varia molt amb l'època de l'any. Mentre que a l'hivern està tota nua i només ens deixa veure l'estructura, amb branques desordenades que es trenquen molt fàcilment i que si són velles, es retorcen i recargolen; a l'estiu és un gran i perfecte para-sol amb olor incorporada.



Figuera a l'hivern

La seva mida, també pot ser molt variada, passa de ser només un arbust, a ser tot un arbre, amb nombroses mides intermitges. Quanta més humitat al terra i més sol a les fulles, més probabilitat de que es faci un arbre alt i gran.

Les arrels, molt superficials, són capaces de ficar-se per les roques i buscar aigua. A més, treuen molt fàcilment rebrots, de manera que no és difícil trobar una figuera amb un munt de troncs que surten del terra. Si, hi ha un únic tronc, és bastant probable trobar que hi surten branques de molt avall.



Figuera amb rebrots

Però, si ens hi fixem, a la primavera i a l'estiu podem veure el que semblen fruits verds que en realitat són uns receptacles l'interior dels quals va patint petites transformacions. Al començament al seu interior hi han flors amagades i petites amb només els orgues sexuals.

Aquelles flors petitones dins del "receptacle" podrien fer que l'encreuament es compliqués, si no fos per uns insectes simbiòtics, que entren a l'interior per posar-hi els ous i així assegurar l'alimentació de les seves larves... Però, al cap d'un temps, els nous insectes, ja adults, hi surten buscant una altra flor i ajudant en la pol·linització.

Segons les flors que hi hagi a l'arbre podem trobar tres peus diferents (com passava als garrofers però amb alguna diferència):

• Figuera mascle amb flor mascle i femella, com passa en les figueres silvestres (cabrafiga). La flor femella d'aquestes figues és estèril. Però en realitat té una funció, la d'acollir i alimentar la larva dels seus hostes pol·linitzadors. 
• Figuera femella amb flor femella
• Figuera hermafrodita amb flors mascles i femelles, com passa amb la major part de figueres conreades. Aquestes, tindran flors mascles, femelles fèrtils i femelles no fèrtils. Aquestes últimes amb la finalitat de poder ser utilitzades pels insectes simbiòtics per posar els ous i així assegurar la descendència.

Com sap a quin receptacle ha d'entrar l'insecte simbiont? A aquesta vespa li interessa arribar a la flor femella estèril, que és on pot posar els ous; però si no arriben a la flor femella fèrtil recollint abans els gàmetes masculins, com serà possible el creuament? L'estratègia de la planta és fer flors mascles i femelles similars, amb la finalitat de què els insectes no puguin diferenciar-les.

Al cap d'un temps, les flors donen pas als fruits. En aquest moment, ja podem parlar de figa o figaflor. Quina diferència hi ha entre figa i figaflor? La figa-flor, podríem dir que és una figa que surt a la primavera. Es comença a formar a finals d'estiu o a la tardor però no li dóna temps a madurar abans del fred i ho fa desprès del repòs hivernal. Habitualment, és més gran que la figa i té una concentració més baixa de sucres.

Contràriament al que es pensa: la figa no és el fruit. El fruit són aquells pinyolets que es troben a dins (i que si un es menja la figa es fiquen entre les dents).



Primers brots de la figuera després del repòs hivernal

Però per a què hi hagin fruits, les figueres femella, necessiten alguna mascle a prop. Si això no es dóna, ens quedem sense fruits? No sempre, algunes figueres (un 50%) poden produir figues sense intercanvi d'embrions, i per tant sense llavors, per partenocàrpia (com els plàtans).

Per finalitzar, aquest arbre, que gairebé ha deixat de cultivar-se, ha influït no només en la nostra història sinó també en la nostra cultura. Per exemple, encara podem veure la seva influència en diferents frases fetes. Com:

• ser una figaflor
• fer figa
• com ara plouen figues
• estar a la figuera
• baixar de la figuera
• això són figues d'un altre paner...

Vidiella

Fruit encara verd

Clematis flammula

La Vidiella és una planta que té una parenta mol similar, la vidalba (Clematis vitalba). Crida l'atenció el seu fruit, però també la seva flor blanc-verdosa amb els òrgans reproductors, tant masculins com femenins, que sobresurten. La flor la podeu veure des de finals de la primavera fins a l'estiu.

El contacte de la pell amb la planta ens pot donar una reacció repulsiva, de fet antigament la utilitzaven els pidolaires per provocar-se nafres.

A més, en ser ingerida, la vidiella pot irritar l'aparell digestiu. Degut a la seva toxicitat, és desaconsellable la utilització d'aquesta planta en la medicina popular.

Totes dues plantes, són tant similars, que de vegades es fa difícil diferenciar-les. Tant la vidiella, Clematis flammula com la seva parenta, la Clematis vitalba, es troben a Collserola, totes dues en un hàbitat similar (torrenteres, rieres, llocs humits...) i inclús de vegades a la mateixa zona, però la vidiella és més freqüent.

Per tant, ni el seu hàbitat, ni la seva ubicació ens ajudaran a distingir totes dues plantes. Per altra banda, de vegades resulta impossible, o molt difícil, apropar-se per veure-les de més a prop per distingir-les.

Però això no ens impedeix veure-les des de lluny, ja que no només es pugen sobre altres plantes, sinó que a més, en èpoques de fructificació, el seu fruit, diferent als fruits habituals, ajuda a què es faci evident i per tant a què puguem veure-la sense problemes.